El meu referent

Aquest any, com tots els anys, em dispose a fer un escrit com a director de l’Escola de Música “Miguel Esparza”. Però tots sabem que aquest any i aquest escrit és diferent, canvia molt respecte dels anteriors.

                Aquest escrit és per a tu, Ramón, per a recordar la teua persona, per recordar la teua tasca com a músic i també per recordar la teua tasca com a pare de dos músics.

                No recorde el dia però sí que tinc a la memòria el primer assaig meu com a músic de la banda gran. Corria l’any 1984, jo tenia 11 anys i em disposava a seure a la cadira de clarinet 3º. Davant de mi, un nombrós grup de clarinetistes, homes majors i no tan majors (Càndido, Benja, Ramonet, Miguel, “Roc”, Juanito….), i, davant de tot, als seients de Clarinet Principal, tu i el teu pare, el “TioBerto”.

Des de la perspectiva d’un xiquet que començava a caminar pel sinuós camí de la música tots aquells homes eren molt bons, però d’entre tots ells, sobreeixia un que feia parlar el clarinet. Sí perquè en escoltar les teues versions del “CAPRICHO ESPAÑOL”, de “BOCETOS DEL CAUCASSO” o de “LA GAZZA LADRA”, entre d’altres, el que estàvem escoltant era un clarinetista d’un nivell superlatiu, d’una qualitat i d’una tècnica a l’abast de molt pocs de l’època. Eres el meu referent, ara i sempre, en la persona que m’he fixat sempre. Jo volia tocar com tu, m’emocionava escoltar-te i desitjava tocar al teu costat.

                Els qui, com jo, han viscut aquesta època de la banda saben perfectament que no exagere. Els qui no haveu conegut a Ramon com a clarinet solista de la banda potser no podeu entendre la magnitud de les meues paraules. Només tinc un objectiu, fer-vos arribar aquesta informació i que el recordem com un dels grans músics, no només de la nostra banda, també de la comarca.

                Jo, que he sigut professor dels teus fills, de Lucia i de Roberto, sé que el millor professor el tenien a casa, amb dedicació a ells, els explicaves tots els conceptes, els ajudaves a cantar les lliçons, els feies millors com a estudiants de música.  Quantes converses hem tingut tu i jo, quantes vegades m’has felicitat, tu el primer sempre. Sé que m’apreciaves i així ho percebia jo.

                Fins a l’1 de novembre de 2018, quan allí en el cementeri, els meus companys i jo et féiem el millor homenatge que podíem fer-te. Allí baix de la teua làpida, allí on tu descansaras per sempre, va sonar el clarinet, el teu clarinet i tu ens vares escoltar. Quan vam acabar de tocar, tu ens vas felicitar, tu sempre el primer, d’això no tinc cap dubte.

                Mentre estic escrivint aquestes paraules, recorde les notes de “PEPITA GREUS”, i recorde que no podia deixar de mirar-te, no entenia com es podien fer tantes notes i tan ben dites. Per això, després de tants anys dedicats al clarinet, el buit és insubstituïble i la teua pèrdua és irreparable.

                No obstant això, res comparat a la foscor que has deixat dins de mi, la tristor de l’ànima en saber que, ara sí, se n’ha anat…  EL MEU REFERENT.

                Tot i la sensació que tenim tots, espere haver contribuït amb les meues paraules a enaltir la teua figura i a transmetre el desig que tu sempre quedaràs a la memòria de tots i ens donaràs forces per seguir amb aquesta tasca tan preciosa.

                                                                                                                                             DARIO GINER CLIMENT

                                                                                    El teu més fervent admirador