Dos “Mimos” de la LLosa…

Acabàvem el primer assaig després del festival de bandes de la Costera a Sellent, on haviem anat a “El Olimpo de los Dioses” i haviem tornat ja passant per la cantera de Franjuan, i quan estàvem desmuntant la trompa entre bambolines, va aparéixer per darrere i de sobte el nostre director Rafa Grau a “atracar-nos”, – Vos abellix preparar-vos un concert per a dos trompes i banda per a tocar-la en Santa Cecilia?, s’anomena “The mime” de Teo Aparicio, vos passe la partitura i vos la mireu a veure que vos pareix -. Després del “atraco” quedarem un dia per a veure quina dificultat tenia eixe tal “The mime”, i després d’una repassada ràpida decidirem fer-nos els “chulos” i acceptar el repte. Ja només ens quedava després de dir que sí al “atracador” començar a treballar en el repte.”

Dioni i Saul

El primer pas va ser ficar-nos en una àrdua llabor a veure que significava “The mime”, després d’un gran treball d’investigació tipus CSI de Horatio Hostalet i de Dionisio Grissom arribarem a la conclusió que “The mime” significava “El mimo”, ja no sabem cert si el mimo era d’Enguera com el compositor, com Nacho Vidal, o d’altres terres més llunyanes.

Sabent ja que havíem de fer de “mimos”, decidirem viatjar per a documentar-nos en la nostra llabor. El nostre primer pas va ser anar a València, per la zona de l’estació de RENFE i la plaça de l’ajuntament on solen posar-se eixos que es disfressen de vaquers, de personatges diversos i que es pinten de dalt baix. Quan se’ns va acabar la “calderilla” que usàvem per a fer-los moure’s, decidirem que havíem de fer un pas més, i ens anarem a la Facultat de Belles Arts en la Universitat Complutense de Madrid, i allí vam fer un curs ràpid de mímica, d’eixos que es pinten la cara de blanc i amb guants,… això era una altra història,… un altre nivell !!.

Ja de volta a casa, calia prendre la decisió de veure com ens anàvem a vestir, pensarem a vestir-nos un de Cowboy platejat i l’altre de Búfalo Bill de color bronze, però la vestimenta ens era un poc incomoda i no podíem subjectar bé la trompa, no arribàvem a la boquilla i tampoc era un bon pla, pensarem doncs a pintar-nos la cara de blanc, camiseta blanca i pantalons negres amb tirants, però resulta que amb la pintura de la cara se’ns esvarava la boquilla i els aguts ens eixien “fiusss”Xe Saúl que fas amb la boquilla en l’orella? -, a més que amb els guants també se’ns esvarava la trompa. Després de tant viatge i de tant vestuari arribarem a la conclusió que el millor seria no donar la nota i així ens camuflàvem en el terreny, si haguera alguna “cagada”, el públic no sabria si som nosaltres o qualsevol dels nostres companys, passant així desapercebuts…ahahahaha !!, encara que algún detall li donarem a la vestimenta.

En fí, aquest ha sigut el nostre periple abans de posar-nos a treballar realment l’obra, molt de… “menut marronaso”, “en quin jardí mos hem clavat”, a gorraes eixim”, “vindrá a voremos fins el gos que tinc a l’almacen”, “me caguen satanàs que acollono”, “això està mooolt encalat” i altres expresions varies, hem possat tot el nostre ímpetu a preparar-la, moltes hores de treball, molta il·lusió, hem disfrutat un muntó i ara que s’acosta l’hora de la veritat molt  de “mare en cague”.

 

No sabem quin serà el resultat eixe dia, però desitjant que siga el millor, esperem que ho gaudiu tant com nosaltres ho hem fet durant estos quasi dos mesos de treball.

 

PD: Fermín !!, ja et deixem dormir tranquil els diumenges al matí, veí, músic i patidor dels nostres assajos al local de la societat.”

Anuncios