EN LA MÚSICA, COM EN LA VIDA, MILLOR SUMAR I MULTIPLICAR

Hola a tots, la veritat és que m’acabe de posar a escriure i no sé ben bé què vaig a dir. Quan t’enfrontes a un full en blanc, igual que quan t’enfrontes a una partitura en blanc no saps per on començar. Segur que alguna cosa se m’ocorre pel camí.

Són moments difícils per a la banda, en tots els aspectes, en l’econòmic, però també en el musical i en el social. I m’explique: la part econòmica perquè els ingressos encara no acaben d’equilibrar-se amb les despeses, i això fa que determinades vessants lúdiques la societat no les puga assumir (ja voldrien tots poder-ho fer així); la part musical, a ningú se li escapa que hem perdut potencial (en part lògic després d’una època tan exitosa) i que açò comporta molt de temps recuperar-lo; i també en l’aspecte social, perquè la pròpia societat ha evolucionat i ja no som capaços de sacrificar-nos en pro dels assajos i els actes de carrer com abans.

La pandèmia ens va fer molt de mal, a nosaltres i a totes les bandes, a la societat en general. A una societat com la nostra, que necessita del contacte humà per sobreviure, el fet d’aïllar-nos, tancats a les cases, ens va desvincular de la realitat, molts músics es van perdre i, sobretot, vàrem perdre la part social de la banda, eixa part que no podíem perdre mai. Després de la pandèmia ja res va ser igual i molts efectius ja no van tornar, no tenien ja les mateixes expectatives ni van ser capaços d’il·lusionar-se com abans. Sols aquells vídeos des de casa, en una pantalla plena de finestretes ens recordava que érem una banda.

Tot açò passarà, estic convençut, i passarà perquè seguim tenint material humà suficient per voltejar la situació, seguim tenint gent disposada a deixar-se la pell (així queda demostrat amb la gent que comanda ara mateix el vaixell); perquè tenim il·lusions i projectes que de segur ens remouran els sentiments i les consciències; perquè tenim una escola que, any rere any, acumula rècords d’alumnatge (tots no arriben però el percentatge augmenta); perquè tenim un arxiu que continua sent referent al món de les bandes (ens demanen obres des de qualsevol punt d’Espanya) i un patrimoni material del que podem estar orgullosos. Seguim contant, en major o en menor mesura, amb el suport de l’ajuntament, i totes les bandes no ho poden dir.

Tots aquestos factors em fan ser optimista, i per això vos anime a creure, a recolzar, en definitiva, a sumar perquè d’esta manera, tots junts, recuperarem el camí perdut.
Això sí, dins d’un col·lectiu tan nombrós ens trobem personalitats molt diverses, per tant, a tots els qui, formant part de la Societat Musical, critica (pràctica molt respectable i, si més no, necessària per millorar) però no aporta solucions o es dedica a destruir i no a construir hauria de replantejar-se l’actitud i intentar unir esforços, a involucrar-se més i no a veure els bous des de la barrera. És molt fàcil, des de fora, pensar que tot és negatiu i tot es fa mal. També aquestes persones són necessàries si obrin la ment i no remen a contracorrent.

Aprofite per acomiadar-me donant les gràcies a David i a Itziar, com no, per confiar en la meua música i als meus companys per interpretar-la perquè, en els moments difícils, quan les emocions brollen des del més profund del cor, cal subratllar aquesta paraula que ens ve com anell al dit:

CREENÇA
(perquè la fe i l’esperança no s’han de perdre mai)

Un abraç a tots, intenteu gaudir de la festa, del concert, de la missa, del passacarrer i de tot allò que comporta Santa Cecília. Als nous músics, penseu en el treball que heu fet fins arribar ací, penseu que tots no ho han aconseguit i vosaltres sí, que les vostres famílies han sufragat econòmicament els estudis (potser inclús deixant altres prioritats a banda) i la inversió que suposa per a l’escola la formació de cadascun de vosaltres. Sou uns privilegiats perquè esteu al millor lloc on podríeu estar.

DARIO GINER CLIMENT
(aprèn a sumar i a multiplicar, que la vida t’ensenya a restar i a dividir)