Corria l’any 2009 quan un dia eixint de la Sala Multiusos del Musical em vaig topar amb Pepe Rodríguez. Ell va dir que havia escoltat un concert per a Clarinet i orquestra i li faria il·lusió escoltar-lo tocat per mi amb la banda. Eixe concert era el Concert nº1 per a Clarinet i Orquestra en Fa menor, Op.73 de Carl Maria von Weber.
A partir d’ací comença un periple que acabarà el proper dia 25 de novembre de 2017. Han passat 8 anys però el final del camí estic prácticament tocant-lo amb els dits. El primer pas era trobar un arranjament que m’agradara, ja que l’únic que hi havia no m’acabava de convéncer. Vaig poder trobar un arranjament d’un tal Mark Rogers que sí que m’agradava, així que calia conseguir-lo, el problema era que aquell arranjament havia de viatjar des d’EE.UU. Però era el mateix, jo volia tocar-lo i l’obra no va tardar massa en arribar.
Després tots o quasi tots conegueu la història, primer a l’any 2010 ens presentàrem al Certamen Internacional, a l’any 2011 al Certamen de la Diputació i el de la Comunitat Valenciana on ens portàrem el Primer premi i la Menció d’honor de la Secció Segona. L’any 2012 haguérem de fer els tres concerts de València, Castelló i Alacant. L’any 2013 va ser de transició per acometre l’any 2014 a la 1ª Secció del Certamen de la Diputació i el de la Comunitat Valenciana on també aconseguírem el primer premi i la menció d’honor.
Quasi sense digerir l’èxit ens vam trobar amb la desició de Paco de deixar la banda, amb la conseqüent feina de buscar un nou director que en fera créixer més encara.
L’any 2015 era l’any del meu concert, tot estava preparat perquè el tocara al Concert de Santa Cecília. En aquell moment vaig pensar que canviaria de concert, ja no faria el de Weber i m’il·lusionava més abordar un repte més ambiciós: el II Concert per a Clarinet d’Óscar Navarro era l’el·legit. Però arribaria una altra vegada la poalada d’aigua freda, la poalada més gran de totes. Tres mesos abans, sembla que la meua obra no encaixava al programa d’aquell concert, era massa difícil per a la banda, no hi havia massa temps per a preparar-la. Tot i això, en el concert de Santa Cecília es va interpretar una obra tan difícil com Extreme Beethoven, de Johan de Meij.
No era fàcil motivar-se després de tantes i tantes travetes. És per açò que he d’agraïr als meus amics que han sigut insistents i m’han animat a continuar el camí. Amb l’arribada de Rafa Grau Vilar, tot es va reactivar, amb una rapidesa inusitada el Concert està ja al faristol. Gràcies, Rafa Grau!!!
Ara el que sent és una gran emoció, vull subscriure una a una i fermament les paraules emotives de Pablo al seu escrit i també em vaig alegrar de llegir amb un somriure el text de Dionís i Saül. Jo tinc els mateixos sentiments que ells, perquè sols hi ha una cosa que emocione més que tocar un concert com a solista, i és tocar un concert com a solista amb la teua banda. Quan tens a tots els teus companys darrere fent força perquè isca bé tot és més fàcil.
Així que el final del camí s’acosta i ara sols queda gaudir del moment i esperar que la gent isca contenta de l’Auditori. Ja sé que no vaig a tocar acompanyat de la Filarmònica de Berlí ni el lloc és la Berliner Philharmonie però la responsabilitat és major, a l’Auditori de la Llosa de Ranes i amb una gran banda, la meua banda.
Societat Musical de la Llosa de Ranes 