Una visió… familiar

Contaven els majors de la banda que anar a assajar per a ells era com una manera de relaxar-se després d’una dura jornada de treball. Persones sense cap mena de formació musical i sense més pretensions que les de compartir moments amb els companys, muntaven tertúlies per recordar moments agradables (musicals o no) i “desemboiregar-se” de les fastigoses i dures rutines laborals. Per a ells, l’esdeveniment més important que tenien en tota la setmana era anar a l’assaig. Era el moment que més els feia il·lusió.

Allí, amb els poc mitjans dels que es disposava, sols es pensava en traure endavant un programa per a un concert, per a un passa-carrer o per a una processó. Allí la gent era feliç amb un instrument “derringlat” perquè era el moment de centrar-se sols en música.

Jo, que no em considere tan major, encara que em contemplen una cinquantena d’anys, i, si més no, amb alguna formació musical, també pense que anar a un assaig és anar a passar- ho bé, a veure als teus amics, als que coneixes de tota la vida i als que van renovant les plantilles de la banda. Desitge anar a l’assaig com desitge també anar a un passa-carrer o a un esmorzar, perquè sé que estic amb la meua “família”.

Però la societat ha anat evolucionant, lògicament d’una manera irremeiable. I també les “famílies”.

Fins arribar a l’actualitat, hem hagut de passar per diverses etapes, unes més profitoses i altres menys, la més recent ens recorda l’època gloriosa on es van ajuntar cel i terra, satèl·lits i asteroides per fer coincidir músics, director, dirigents i condicions logístiques que donaren a la banda i al poble uns èxits insuperables. D’açò no fa tants anys, parlem tan sols d’una dècada.

A partir d’ahí, per circumstàncies arriba el declivi, pensàvem que ho teníem tot i deixem de tenir objectius ambiciosos, arriba la COVID-19 i la “família” comença a perdre membres, alguns integrants s’independitzen i com si de “fills adoptats” es tractara, busquen altres “famílies”. Com en totes les “famílies”, la banda no és una excepció, hi ha controvèrsies entre els seus membres, no tots podem portar-nos bé entre nosaltres i més tractant-se d’una “família nombrosa”. Si ho comparem amb la “família tradicional” i la banda fora la mare, posem en raonament si en cas d’estar contrapuntat amb un germà, si no aniríem a veure a la mare els diumenges.

De tota manera, la situació de que els músics abandonen a la mare (la banda) no és sols culpa d’ells, ni del seu entorn (que també). Tota esta situació es culpa de tots, pareix que no ens semble greu que un músic s’ho deixe (amb els diners i el temps que costa formar-lo). Crec que un dels problemes radica en que no sabem inculcar-los des de ben menuts la sensació de pertinença a una banda, a la que han de considerar la “seua” banda i que mai hauria de ser abandonada sense motiu justificat.

A més, tot aquell que li perd la cara a un projecte com el nostre no pensa que el seu buit ha de ser emplenat per altres persones, que els demés han de fer un sobreesforç o que a la seua societat li ha de costar més diners suplir les carències i les absències. Patim molt els darrers anys de falta d’empatia, de mancances com ara el companyerisme o la solidaritat.

Finalment, i per rematar garbes, quan anem a assajar, com si de qualsevol dinar o sopar familiar es tractara, ens passem el temps mirant al mòbil, sense adonar-nos que hi ha un director intentant traure-li rendiment a les obres, intentant que algú l’escolte o intentant vetlar pel bon funcionament musical i que nosaltres obstaculitzem permanentment. La veritat és que ho posem realment difícil, tornem a patir de falta d’empatia i ens concentrem en aquell missatge de WhatsApp que ha arribat o les darreres publicacions d’Instagram, Facebook, Tik-Tok o qualsevol altra xarxa social que ens absorbeix en eixe moment.

No compartim comentaris sobre aquell passatge que tenim en comú, sobre aquella nota que em sembla que no afinem bé o sobre si el fraseig de tal o qual melodia pot quedar millor si el fem d’una altra manera.

Evidentment, no és una crítica a la nostra banda, ja que contra les noves tecnologies no podem competir, però si som conscients que així no podem funcionar serà més fàcil posar de la nostra part i concentrar-nos realment en el que hem anat a fer a l’assaig: aconseguir traure la màxima expressivitat a les obres i emocionar al públic que tots els concert va a escoltar-nos.

No es tracta de ser alarmista però no vivim un bon moment musical i és moment de replantejar-nos moltes coses, de posar tots de la nostra part per conscienciar a eixa gent que ja no està que continua sent important, que necessitem de tots per tornar a ser el que no fa tants anys hem sigut, l’enveja de la comarca, una banda que anava al Festival Comarcal i deixava bocabadats al públic assistent, una banda que tenia recursos humans i musicals per competir artísticament allà on era requerida.

Hem entrat en un bucle veritablement perillós, no tenim objectius ambiciosos i la gent no es motiva però, al mateix temps, no podem planificar cap projecte atractiu perquè no contem amb efectius suficients. Mentre no trobem l’eixida del bucle no podrem trobar la solució.

Jo, mentrestant, seguiré anant a casa la mare els diumenges, seguiré portant-me bé amb els meus germans i el que és més important, intentaré donar el 100% als assajos perquè, almenys de la meua partitura, brolle la millor interpretació possible. Com no, si algú necessita qualsevol cosa de mi, que no ho dubte, podem parlar de qualsevol passatge, nota o frase. En totes les famílies ha d’haver un “somiador” i a mi no m’importa ser-ho.

Dario Giner

Membre de la junta i músic